Arriba a València' De Albacete al fin del mundo', on l'actor i humorista Rubén Faura ens submergeix primer en les curiositats de la seua Albacete natal, en comparació amb altres diferents ciutats de la geografia espanyola, més concretament al Madrid que ens ocupa, des de les "palabrejas" tan habituals en la capital manxega fins a la capacitat màxima que té qualsevol paisà: posar malnoms. Millor o pitjor, més o menys encertats, però tot igual de faltones.

Després va a poc a poc realitzant una labor introspectiva sobre l'educació. Ja que el nostre artista considera que estem perdent el nord amb la forma en la qual eduquem als nostres xicotets. Permetem massa i fins i tot arribem a defensar l'indefensable, i no li ho explica, a Albacete en els 90 s'educava de manera una mica menys permissiva. No t'equivocaves dues vegades.

Si hi ha alguna cosa que odia més que la mala educació és la sinceritat, perquè, a cas s'ha dit una cosa bona després d'un: sincerament. Mai. Els que venen en parella no estan obligats a contestar.

El que ens porta a l'últim tema del monòleg, l'amor (ací la gent crida ohhh). Com canvien les parelles amb el pas dels anys.Hi ha uns termòmetres naturals que res té a veure amb el pas d'aquests, són molts més concrets i graciosos. Hi ha una sèrie de cicles que tota parella ha de passar per ells si volen aconseguir l'amor definitiu, el de les pel·lícules. En aquests cicles ens adonem en el diferent que tenim el llindar del dolor els uns i els altres, el del nostre protagonista està a l'altura del turmell i ens el fa saber.