Protagonitzada per Carmen Ruiz, Natalia Verbeke, Carlos Blanco, Nuria Herrero y Gerardo Otero

En Tercer cuerpo el dramaturg i director argentí Claudio Tolcachir revisita la seua pròpia obra en un muntatge que deslliga riallades i amor pels seus personatges.

Què ocorre en Tercer cuerpo? En realitat, res que s'isca del quotidià. Bregues de parella, frustracions, traumes, preocupacions amoroses, sexuals o econòmiques. El que passa és que Tolcachir retorça aqueixa quotidianitat fins a l'extravagància esprement els diàlegs fins al punt absurd en què esclata la comicitat. Hi ha escenes que deslliguen vertaderes riallades, especialment les que posen en relació a les companyes d'oficina interpretades per Carmen Ruiz i Natalia Verbeke. Hi ha moments desconcertants que deixen inquietud en l'estómac. Hi ha també instants grotescos que fan aflorar sentiments en brut. I sobretot, hi ha molt d'amor i compassió per aqueixes criatures que ens reflecteixen.

SINOPSI

Tercer cuerpo ens conta la història de cinc persones bastant perdudes en la vida i tenallades per la por. Cinc éssers que no són capaços de "trobar-se", que potser no saben viure i que tampoc saben estimar.

Una oficina atrotinada, la casa d'una parella, un bar i un consultori mèdic. Diferents llocs que s'alternen en un mateix espai conjugant la vida de cinc personatges. Els uneix la solitud, la incomprensió i la necessitat d'estimar. Tercer cuerpo ens presenta simultàniament cinc històries de desassossec: cinc personatges als quals uneix la soledat, la incomprensió i la necessitat d'estimar.

Cinc vides, cinc desitjos d'estimar, cinc persones incapaces. Mentrestant es viu, es treballa, s'intenta. Por a no ser, por al fet que sàpiguen qui soc. Por i incapacitat. La història de voler i no saber que fer. La història d'un intent absurd. I pujar les escales. I voler viure cada dia malgrat tot.

GENUÍ ESTIL TOLCACHIR

L'argentí Claudio Tolcachir va irrompre en 2005 com a dramaturg i director amb l'estrena de La omisión de la familia Coleman. És en aquesta creació on es va donar a conéixer el seu genuí estil. Un humor negre, absurd, desinhibit, basat no tant en situacions còmiques sinó en converses delirants entre personatges que deixen sempre entreveure precipicis mentals, socials o materials. Entre els seus muntatges destaquen "Tierra del fuego" o "Ay, amor divino".